dimecres, 9 de març de 2011

Reflexió d'en Jaume Botey a Cristianisme i Justícia

Dels dies 6 a l’11 de febrer, a Dakar, coincidint amb el Fòrum Social Mundial (FSM), unes 200 persones procedents dels cinc continents d’uns 30 països, han estat reflexionant sobre l’experiència de la Fe i món actual. Era la 4ª. edició del Fòrum Mundial de Teologia i Alliberament (FMTA). Nascut a Porto Alegre al 2005 a l’ombra del Foro Social Mundial, el FMTA és un espai obert al diàleg entre creients des de la perspectiva de l’alliberament dels oprimits amb l’objectiu de facilitar la interacció entre experiències i els grups que les promouen i la reflexió teològica. Seguint el mateix itinerari que el FSM, la segona edició del FMTA fou a Nairobi, Kenya, l’any 2007 i la tercera a Belém, Brasil, l’any 2009. Malgrat les dificultats i el caos, aquesta vegada el FSM va aplegar entre 70 i 75.000 persones, majoritàriament joves.


De la mateixa manera que el Foro Social Mundial va néixer al marge del sistema i de les institucions del sistema i és un espai privilegiat d’on sorgeixen i es posen en comú intuicions i experiències “d’un altre món possible”, el Foro de Teologia pretén el mateix des de l’òptica de la fe. Es també un espai privilegiat de diàleg que busca ”sumar” la diversitat de visions de Déu que fan les diferents cultures, amb la diversitat de formes de compromís per la justícia. El Fòrum té molt present aquella primera formulació de la Teologia de l’Alliberament: que la teologia és un “acte segon”, que “l’acte primer” és la pràctica alliberadora nascuda de la fe.

També va “més enllà” de l’espai eclesial o confessional. Ni depèn de les institucions religioses ni elles en són la seva  preocupació fonamental. La intuició de base és que la globalització posa en contacte i universalitza les diferents visions de Déu i que, sense que ningú perdi la seva identitat, cal fer un esforç per buscar aquell comú denominador que hi ha entre elles. El punt de partida és doncs ecumènic i assumeix les diferències de religió, gènere, edat, ètnies, cultures, procedències. Per això, des del seu orígen, un dels fets importants del Fòrum és aprendre a escoltar-nos. Per això el FMTA és un espai propici per construir un  discurs fet des de la història, més narratiu que deductiu, més de comunicació d’experiències que dogmàtic.

Donat que era la primera vegada que el Fòrum se celebrava en un país de majoría musulmana el Comitè organitzador va emfatitzar la importància del diàleg entre tradicions religioses, malgrat que avui per avui la majoria dels assistents són catòlics. Per això el Fòrum va centrar el primer dels debats en la necesitat de col.laboració de les religions en la defensa i repartiment equitatiu dels béns de la terra. A continuació persones i entitats procedents de l’Africa, Austràlia, Alemània, Xile, Estats Units i la Xina, van exposar les diferents situacions i experiències de lluita contra la desigualtat en cada un dels cinc continents.

Amb els peus posats a l’Africa. A tots els Fòrums de Teologia hi ha hagut el que en diríem una “experiència fundant”, el contacte directa amb una realitat que pot exemplificar allò que volem dir quan parlem de pobles crucificats. A Nairobi va ser la visita al terrible suburbi de Kibera, a Belém als poblats de l’Amazonia. A Dakar ha sigut la visita a la casa dels esclaus de la illa de Goré, símbol dels símbols del patiment africà que ve de lluny. Després d’aquell crim, cal preguntarse qui era el Déu cristià en nom del qual es va dur a terme aquell genocidi entre quinze i vint milions de persones, la compra-venda d’éssers humans com esclaus, i quines responsabilitats hauria d’assumir el cristianisme europeu. Però el martiri d’Àfrica continúa. Avui és el neoliberalisme i el “mercat” que allà es diu deute, dificultat d’exportar els productes, paludisme i sida, guerres provocades per l’occident pel control dels minerals, petroli, urani i coltan. En contrapartida, vàrem visitar algunes experiències exemplars de promoció popular des de la pedagogia i la cultura.

La tasca que es va encomanar a la tercera taula, formada per representants d’organitzacions de l’Africa, la India, Amèrica Llatina, Canadà i Europa, era mirar el futur. La pregunta a la que calia respondre era si, donada la globalització i el pluralisme és possible construir un ”parlar de Déu” (teologia) amb un llenguatge comú, un punt de partida, un mètode, unes prioritats, unes mínimes categoríes intelligibles per a tothom.

El repte no és fàcil per la diferència dels contexts. Les circumstàncies ètniques, de classe, medioambientals, les diferències culturals, la història i la mentalitat, el pes de la tradició a cada confessió, etc., condicionen la manera de veure i relacionar-se amb Déu. Però, alhora, la globalització ha creat un nou “context global comú” que condiciona negativament la vida de les majoríes. Si les causes i efectes s’han globalitzat, no caldria que les tradicions religioses, també globalitzades, trobéssin elements comuns, una imatge, un llenguatge unívoc per parlar del Déu de les víctimes? Les pregàries del Fòrum posaven de manifest que sí que és possible trobar símbols i signes comuns. Teologia no és solament ciència sinó també expressió de les maneres de viure la fe. El pensament occidental, racional i crític, que ha configurat la teologia cristiana, té ja moltes limitacions per expressar la vida del món d’avui. Com conviurà aquest pensament amb els altres pensaments de categoríes no occidentals, cada cop més presents entre nosaltres? Tota teologia té narratives i texts fundants, què significa el respecte mutu a les diferents fonts? En el diàleg i pluralisme religiós és possible parlar de “llocs comuns” o “llocs teològics” des d’on dialogar? quines utopies comuns seguim defensant?, etc.

Cal reconèixer que és més fàcil avançar en la formulació de les preguntes que en el camí de les propostes. És el que va passar a Dakar. Fent aproximacions -que potser fins i tot vagin més enllà del que allà es va expressar-, m’atreviria a dir  que les persones i col.lectius procedents tan d’Amèrica Llatina com dels Estats Units, estaven preocupats pel diàleg entre les confessions, per les teologies contextuals ecològica i feminista com hereves de la teologia de l’alliberament i per la manera que el cristianisme pot assumir alguns dels aspectes de les noves i massives expressions religioses del continent de caràcter pentecostal, per exemple els rituals o celebracions de “sanació personal” als que aquestes confessions donen tanta importància. El col.lectiu africà, del mateix Senegal i els que van venir d’altres punts de l’Àfrica, amb molta influència de la teologia escolàstico-europea tradicional, semblaven encara condicionats per la dialèctica intraeclesial. Els representants de cultures orientals –Índia i Xina- posaven l’èmfasi en les expressions d’espiritualitat del jo íntim, lluny de la concepció racionalista i la visió lineal de la història de l’occident. Fins i tot la persona que va parlar de la Xina, estava també lluny de la concepció confuciana que el govern xinès sembla voler imposar com a model nacional.

Crec que Europa ens miraven de reüll totes aquestes problemàtiques. No és que no considerem important el pluralisme interreligiós, però en la realitat europea actual, i fins i tot amb el fenòmen de la immigració, sembla que no hi tenim especials dificultats. Probablement que s’anirà fent paulatinament, sense excessius traumes, al compàs de la vida mateixa i en el context més ampla del diàleg intercultural. En canvi, el vertader problema de la fe a Europa és la pèrdua de la seva credibilitat. La secularització, la laïcitat, la indiferència, ha fet baixar la reputació de les institucions i el sentit transformador de la fe a mínims històrics. I la crisi de les institucions ha arrossegat la crisi del contingut, Déu, provocant entre els nostres conciutadans el cansament i fins i tot el fàstic sobre aquest Déu que les religions proclamen. Com és possible anunciar la fe en aquest context, com dialogar amb la indiferència? Fins i tot una de les ponències parlava del model de societat “post-religiosa” com a paradigma de la societat del futur, davant de l’astorament de les cultures africanes i llatinoamericanes presents, per les quals el fet religiós és un constitutiu central de la la seva identitat.

El segon aspecte al que des d’Europa donavem màxima importància és l’alarmant extensió de la pobresa mundial com a conseqüència de la crisi. Crisi en definitiva provocada per operacions especulatives del Nord del que nosaltres formem part. La crisi podria ser una ocasió per construir teología des de les víctimes, per una actitud profètica de denúncia i per tenir una paraula d’acompanyament als que la pateixen. El clamorós silenci de les esglésies occidentals és un escàndol. Molts creients no saben com canalitzar la radicalitat utòpica que els demana la fe davant del mutisme de les jerarquies. Seguim massa preocupats per problemes intraeclesials.

Finalment, el col.lectiu “Som Església” d’Itàlia, Alemània i França i altres grups, en converses informals, exposaven la possibilitat de promoure un moviment ampla entorn de la campanya del 50 aniversari del Concili, com a pretext per retornar als principis que el van impulsar.

Comptant amb aquest abigarrat  panorama d’ideologies i persones, crec que van quedar afirmats, si més no implícitament, alguns principis bàsics molt amples, propostes per començar a caminar conjuntament. Són només suggerències fetes des del respecte dels uns pels altres, no encara consensos epistemològics. Heus aquí algunes d’aquests suggerències que crec que es respiraven en l’ambient:

1. A Déu no se’l coneix des de les definicions sinó des de la història, en el quefer de la vida de les persones i des de l’experiència. Amb la incorporació del concepte història la teologia cristiana incorpora també el concepte de “subjecte històric”, que és una forma de parlar del “subjecte messiànic” que seria el protagonista del canvi. D’una manera o altra aquest concepte està també implícitament present en les propostes del Foro Social Mundial.

2. Donat el caràcter històric de la paraula de Déu i la innegable afirmació de Jesús sobre la prioritat de Déu pels pobres, el punt de partida per fer teologia són els pobres. I si el designi de Déu passa per l’alliberament dels pobres, el criteri ètic fonamental que neix d’aquesta teologia és el compromís per l’alliberament dels pobres.

3. El caràcter històric no és suficient perquè una teologia pugui considerarse “alliberadora”. Cal tenir presents també altres condicionants del context com els culturals, ètnics, medioambientals, de gènere, de violència i pau.

4. Cal construir una “epistemologia de ponts”. Diversitat i unitat, pluralisme i totalitat, canvi i tradició, panteisme i alteritat… són diferents formes d’expressió de la transcendència. Cal que les diferents tradicions trobin elements comuns per poder parlar de Déu i la transcendència. El concepte misericòrdia és un d’aquests elements comuns a totes les religions. Cal també construir ponts amb altres sectors socials com el Fòrum Social Mundial.

5. És necessari fer xarxa, treballar per una possible articulació del que podriem anomenar “creients de base” i donar forma a aquests diferents “subjectes històrics” encara incipients. No es tracta de grans estructures, simplement de saber-nos qui i on som, què fem, i si hi ha algun projecte que pugui aglutinar el conjunt.

Crec que els assistents érem conscients que tan el món com les esglésies estem a l’inici d’un camí que bastant aviat ens portarà a viure col.lectivament i a sentir Déu de manera diferent a com ha sigut fins ara. L’acte de cloenda va voler ser un símbol: sembrar llum i llavors d’una cosa nova, que no sabem com serà, però que anuncien un futur ple d’esperança.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada